Per Manel Asensi
«A cada dia, ponent-se el sol, el meu germà menut i jo esperàvem aquella hora màgica asseguts al mur de ponent. Ens agradava veure el moment roig i enigmàtic on aquella muntanya allunyada i solitària amagava l’astre rei.
La gent gran contava històries de pobles d’allí, d’aquella gent amiga que ens proveïa de vi negre que sabien fer molt bé. Sabien conrear les parres que es criaven sanes i duraven molts anys.
Jo, que sóc la major dels germans el vaig beure, per primera vegada la nit que vaig ser desposada, als 13 anys, i reconec que aquelles copes m’ajudaren a suportar allò que, sense més, em tocava passar.
Un dia, poc abans dels freds de l’hivern, el vent de ponent ens va dur olors dels llocs on feien la verema. Conten que xafaven el raïm amb els peus nus per omplir enormes tines de fang del suc que, al poc, sense foc ni res, com per obra divina, començava a bullir i a tenir una estranya febra d’on venia aquell agradable flaire a vi a punt de nàixer.
A la nostra vall, al peu del nostre poble, ja s’han plantat algunes vinyes i ara, a la tardor, són tan vermelles com la posta del Sol.
El meu germanet vol ser guerrer i no li agrada pasturar el ramat que tenim a casa . Diu que ha escoltat al pare parlar de gent estranya que busca homes ferotges i durs per a la guerra. Són romans, són rics i paguen bé, molt millor que aquells que venen amb l’Anníbal i no sap perquè lluiten entre ells.
Jo si ho se, els dos volen les nostres terres.»
Fa uns 2200 anys, aquella jove va endevinar des de dalt de la Bastida de les Alcusses de Moixent la fi de la cultura Ibera a terres nostres. Des d’aquella atalaia que per sort hui encara podem apreciar, va descriure un mode de vida agrari que ha perdurat fins hui en dia. Aquelles sensacions i olors de tardor i de verema són vigents i consolidades com un tot encisador pel paisatge i l’oferta enològica que ens transmet a cada instant d’una copa. Dos mil anys de tradició i empremta als nostres vins. Ací estem, acaronant vinyes en terres fèrtils que fixen els matisos i els colors com ja ho feren aquells pobles primers, aquells que ens deixaren els forns de fang, els clots de vinya i el filar llana i llins. Aquells que sabien viure a un lloc on no sap ploure i cal saber guardar les aigües en aljubs.
Hui, des d’allí dalt, podem seure a part ponent com aquella xiqueta i veure la mateixa muntanya al ponent, el Capurutxo de la Font de la Figuera, que segueix tenint com també Moixent i Fontanars dels Alforins uns dels millors vinyals del país, i òbviament, gràcies al sentiment de territori que el cultiu ens ha atorgat, uns vins reconeguts a nivell mundial, de Terres dels Alforins.
«Es va fer de nit i la llar ens reclamava. El meu home pujava senda amunt amb un sac d’olives que xafava i d’on trèiem oli per cerimònies als Deus. Els grecs diuen que el bevien com també estos romans que van entrant i volien canviar- ho tot.»
Anys després, molts anys després, aquestes terres de la fèrtil Contestània, eren ben aprofitades pels romans i pels musulmans que feren el paisatge barrejat de vinyes, olivars i fruiters, de camps de blats i civades, molt semblant al que hui, si pugem a la Bastida, podem admirar.