Per Toni Cuquerella a la revista Mètode.
«Jo vinc d’un silenci que no és resignat, d’on comença l’horta i acaba el secà, d’esforç i blasfèmia perquè tot va mal. Qui perd els orígens perd identitat». Així es refereix Raimon al seu territori d’origen, la comarca de la Costera, una terra fronterera entre dos sistemes de cultiu que parteix el territori valencià i que manté actiu un sistema productiu que tendeix a especialitzar-se en diferents fronts.
La Costera és una comarca caracteritzada en gran part pel pas del riu Cànyoles, que la travessa de sud-oest a nord-est, pel bell mig de la vall de Montesa, recull les aigües del riu Sants i, al terme de Xàtiva, desemboca al riu Albaida. Aquest, pocs quilòmetres més al nord, abans d’arribar a la Ribera Alta, rep també l’aigua del riu Barxeta que li arriba des de l’est. Aquest transcurs d’aigües es fa a través de diverses valls i depressions que estan encaixonades al sud per la serra Grossa, al nord-oest per la serra de la Plana i la serra d’Énguera, i a l’est pel Buixcarró; aquests marges caracteritzats per les seues masses boscoses i de vegetació silvestre es contraposen al centre on domina el cultiu.
«A l’horta de la Costera el cultiu predominant és el mateix que a les comarques més al nord: la citricultura»
Aquesta confluència de rius proporciona una gran riquesa d’aigua al territori que s’escampa pels camps de la majoria de municipis a través d’una xarxa de séquies i braçals que permet un domini del regadiu i una concentració de nuclis poblacionals i d’habitants al seu voltant. Així, dels dèneu municipis de la Costera, quinze es troben en un radi de menys de 10 km de Xàtiva, i concentren més del 85 % de la seua població en un terç de la superfície de la comarca.
Més enllà d’aquesta plana es troba la vall de Montesa. Malgrat que a Montesa i Vallada, les més properes a Xàtiva, encara tenen un domini de cultius de regadiu –que es poden permetre gràcies a la perforació de pous–, a l’extrem de ponent, on s’arriba a Moixent i la Font de la Figuera, el secà és el domini natural. Aquests quatre municipis són precisament els que major extensió de territori ocupen, amb un 66 % del total.
En xifres, la Costera s’escampa per una superfície de 52.822 hectàrees, de les quals el 50 % pràcticament són forestals, ubicades especialment a les serres del contorn i al ponent. L’agricultura ocupa el 30 % de la superfície i, d’aquesta, quasi un 70% és de regadiu i poc més del 30 %, de secà.
«On comença l’horta…»
A l’horta de la Costera el cultiu predominant és el mateix que a les comarques més al nord: la citricultura. En tretze dels municipis, la superfície dedicada al cultiu dels diferents tipus de cítrics és igual o superior al 60 %, i en la Granja de la Costera assoleix un 81 %.
La citricultura, a més, es troba en continu creixement des de fa anys. Des del 2002 ha sigut l’únic gran cultiu a la comarca que ha crescut de forma significativa, amb un augment de l’11,70 % que fa que arribe a un total de 7.266 hectàrees, enfront d’una caiguda de la vinya del 14,53 % durant el mateix període i un estancament de l’olivera. Com a principals «potències» productores de cítrics a la comarca estan aquelles que també compten amb més territori a aquest espai de regadiu. Són Xàtiva, Montesa, Barxeta i Canals.
Però dins de la producció agrària de regadiu a la Costera hi ha espai per a les hortalisses, i ací destaca un producte estrella autòcton, centrat especialment a l’horta de Xàtiva, i que ha tingut un creixement destacable en els últims anys: l’all tendre. Així, des de l’any 2017 el seu conreu ha crescut en un 11,89 %, i va assolir les 160 hectàrees en 2020, el segon cultiu amb més extensió per darrere de la citricultura i assenyalat com una de les produccions amb més possibilitats de futur.
«… i acaba el secà…»
Les terres de ponent de la Costera són les més elevades de la comarca, les més fredes, les que tenen més predomini d’espais forestals i on s’estableix el cultiu de secà. Aquesta zona és la de més baixa densitat de població, ja que és la que, a més a més, té els termes més extensos, com són els casos de Moixent i la Font de la Figuera.
També són les terres que han servit de contrapès a l’horta del cor de la comarca, un territori amb personalitat pròpia que ha estat descrit amb metàfores com «la Toscana valenciana». Són les Terres dels Alforins que, junt amb Fontanars dels Alforins (localitat veïna al sud, a la comarca de la Vall d’Albaida), han potenciat el sector vitivinícola com a punta de llança i una marca a exportar.
No obstant això, el cultiu predominant a aquests secans és l’olivera. Amb 2.579 hectàrees a la comarca, suposa el principal sector de Moixent, on gairebé duplica a la vinya, un cultiu que en les últimes dues dècades s’ha estancat. Per davant de la vinya fins i tot es troben els camps d’ametlers –el cultiu predominant a la Font de la Figuera–, i en tercer lloc ja se situa la vinya, que ha patit una regressió des de 2002 d’un 14,54 % de les seues extensions, com s’ha apuntat abans.
«… d’esforç i blasfèmia…»
L’esforç a la terra el posa el llaurador. En la Costera, el treball al camp està molt caracteritzat per la seua organització en parcel·les de minifundi i l’absència de grans explotacions. Això significa que una gran part de la tasca agrícola no es fa per professionals del sector, sinó per part de propietaris que duen a terme l’explotació de la terra com a segona activitat.
Segons les últimes dades disponibles, els treballadors de la Costera que estan sota el règim general del sistema especial agrari representen un 4,33 % del total de persones actives. Aquest nivell fluctua segons les temporades de collita, però aquesta xifra ha marcat un mínim des de l’any 2012. En l’altra banda, per trobar els màxims nivells d’afiliació de l’11,16 %, s’ha d’anar a desembre de 2013.
L’atur també ha evolucionat en el sector, i mentre la taxa d’atur se situava en març de 2006 en un 3,87 %, la de setembre de 2021 era gairebé del doble, amb un 6,09 %, un poc per sota del màxim històric dels últims anys que va ser en març de 2016, amb un nivell del 6,70 %.
Els xicotets i mitjans propietaris organitzen les seues explotacions a través de cooperatives, un sistema que funciona especialment en el sector vitivinícola i oleícola, consolidació que s’ha produït amb gairebé un segle de tradició a diferents casos locals.
«… perquè tot va mal»
La situació de l’agricultura i del territori a la Costera és incert en diversos aspectes, i alguns d’ells s’allunyen del que ha sigut la vida tradicional, encara que tot això varia segons el sector que s’analitze.
El gran sector de la producció citrícola depén de l’evolució d’aquest en el global valencià. Segons explica Ricard Fillol, secretari comarcal de la Unió de Llauradors i citricultor, la competència de països com Sud-àfrica «és insostenible. Usen productes no permesos, mà d’obra molt més barata, ens han portat plagues… a la fi, a 15 cèntims el quilo, com s’està pagant ara, no es pot viure del camp». I afegeix: «Ací, el llaurador, cadascú, va a la seua, i fa el que veu al veí, per això la taronja encara no ha parat de créixer». També alerta que «hi ha gent no professional que quasi regala la collita, la qual cosa perjudica els professionals, i per això cada vegada n’hi ha menys». A més, també apunta a les grans superfícies que estan comprant terrenys i convertint-se en productors: «Estan arribant grans inversors i això acabarà matant el xicotet productor».
D’altra banda, encara que a molt menor escala, es troba la potencialitat de la producció d’all tendre. Aquest producte va obtindre la Certificació de Qualitat de la Generalitat Valenciana l’any 2019, i entre les iniciatives per la seua promoció es troba el Firall, la Fira de l’All Tendre de Xàtiva. Aquesta mostra divulga, a més del producte en si, la seua contextualització en el receptari local, una promoció que amb la pandèmia ha tingut una aturada de la qual encara no s’ha alçat.
Josep Guerola, productor d’all tendre, tanmateix alerta que aquest cultiu pot morir d’èxit. Davant l’increment del consum hi ha llauradors que s’han llançat a cultivar all tendre, però ha arribat una varietat genèticament modificada des de la Xina que amenaça l’all tradicional. Guerola explica que aquest all és més resistent a les malalties i que, a més, és molt més barat; i posa un exemple: mentre un quilo de llavors de l’all tendre de Xàtiva costa cinc euros, un quilo del xinés costa un euro. «És impossible lluitar contra aquesta productivitat, encara que la qualitat gastronòmica d’aquesta nova varietat és molt inferior», es lamenta.
A més a més, afegeix que la mà d’obra de l’all tendre necessita ser molt especialitzada, però que s’està mecanitzant també per abaratir costos amb el nou all, i que s’està perdent la venda tradicional de garba «perquè ara el consumidor el vol en safata, pelat i trossejat i comprar-lo a través de grans superfícies». Pel que fa a la clientela, l’all tradicional té el seu nínxol principal a l’hostaleria, mentre que el consumidor particular no busca tant el producte tradicional. Per capgirar aquesta situació cal fomentar el consum del producte de quilòmetre zero i el comerç de proximitat.
Altres cultius tenen un horitzó no tan negre. Un dels que ja està consolidant-se és el vitivinícola, amb una marca pròpia –Terres dels Alforins– dins de la Denominació d’Origen València. Aquesta producció es focalitza a la Font de la Figuera i també a Moixent. Entre els noms propis d’aquesta producció autòctona destaca el de la cooperativa «La Viña» de la Font de la Figuera, un projecte nascut el 1944, que també inclou altres cultius com l’olivera. Aquesta cooperativa, amb el seu creixement, ha integrat membres més enllà del seu territori local i abasta fonamentalment productors de les diferents localitats de les Terres dels Alforins. El seu treball ha cristal·litzat tant en productes d’alta qualitat com en exportacions internacionals de grans volums de les seues produccions.
Aquesta font econòmica agrària, a més, ha impulsat altres vies d’explotació vinculades al territori com és el turisme enològic, i també el natural per aquests paisatges de vinyes. Destacables són iniciatives públiques com la posada en marxa del Museu Etnològic de la Font de la Figuera, on es mostra la història de la producció vinícola a la localitat, com també propostes privades que ofereixen cases rurals, gastronomia i visites guiades a espais tradicionals del vi.
Sobre el futur i les possibilitats del sector agrícola de la Costera –i especialment d’aquestes dues produccions autòctones– el Diagnòstic territorial per al foment de l’ocupació confeccionat pel consorci del Pacte Territorial Costera-Canal l’any 2017, analitza la situació tant d’aquesta comarca com de la veïna de la Canal de Navarrés. L’informe apunta com a potencial fortalesa de futur aquestes marques diferencials, i les possibilitats que ofereixen a través de l’agricultura ecològica i la innovació. Aquests desafiaments plantegen certes necessitats formatives de futurs treballadors que poden anar des de la gastronomia i el màrqueting, fins al mateix cultiu ecològic, per al qual s’obri cada vegada un major mercat. Vies com aquesta producció ecològica requereixen un cert volum inversor per a la recerca, que no sempre és possible per al xicotet productor, i que necessita una professionalització o tindre el múscul que pot oferir una organització cooperativa.
D’una altra banda, s’assenyala el potencial per al turisme natural que ofereixen tant els paratges vitivinícoles com els forestals, i que poden funcionar com un complement al turisme cultural de la comarca, capitalitzat a Xàtiva. Aquest turisme natural també disposa d’espais destacables al territori com la Cova Negra o el riu Barxeta.
«Qui perd els orígens perd identitat»
L’agricultura i el territori de la Costera també es troben exposats a amenaces, tant internes com externes, que posen en qüestió la viabilitat productiva i ecològica del medi tradicional que l’han caracteritzat. La comarca també té les seues amenaces específiques en els seus territoris diferenciats, per al regadiu i per al secà.
L’aigua com a recurs esgotable és un bé a conservar. En un context on el planeta està sota els efectes del canvi climàtic, l’escassedat d’aigua és un problema global que cobra especial èmfasi en les produccions agràries de regadiu amb l’agreujant de la seua contaminació. Davant una sobreexplotació dels aqüífers locals, es requereixen aportacions externes, situació que no assegura la viabilitat d’uns cultius amb gran necessitat d’aigua.
Per fer front a aquesta situació, la gestió mancomunada dels aqüífers resulta clau. Les comunitats de regants com a forma de govern gestora del sector mostren una organització interna amb la qual es pot treballar de forma col·lectiva per part dels agents socials.
Un altre efecte del canvi climàtic és l’escalfament del planeta i uns hiverns menys freds. Justament l’all tendre és un vegetal sensible a la falta de fred. L’acurtament del temps de més fred a l’hivern de Xàtiva provoca que siga més vulnerable a les malalties i que les temporades i les collites siguen en períodes més curts i, per tant, menys productives.
A l’interior de la Costera les amenaces provenen d’una altra banda. El territori caracteritzat per una vall central que ha servit durant segles com a pas d’infraestructures veu com aquestes no deixen de sobrevolar-lo i aterrar-hi de forma contínua. Començant per la mil·lenària Via Augusta que la travessava, substituïda pel camí reial que la connectava a l’interior de la meseta i per on van entrar les tropes borbòniques invasores de Felip V cap a les comarques valencianes, en l’últim segle la cicatriu ha estat aprofitada per a estendre les vies del tren (en camí està l’AVE), traçar l’autovia A-7, i canalitzar subministraments que van des de gasoductes al cablejat de l’energia elèctrica.
Precisament en aquesta última infraestructura és des d’on ha partit l’últim conflicte. Concretament es projectava una línia d’alta tensió de 35 km, provinent d’una planta fotovoltaica d’Almansa i que havia de travessar la Font de la Figuera, Moixent i Vallada fins a una subestació a Montesa. La unió d’aquests municipis contra la línia va impedir que el projecte fructificara.
Però les energies renovables, i especialment els parcs solars, són uns dels principals perills de futur d’aquest interior de la Costera. S’han projectat diversos d’aquests horts fotovoltaics a aquestes mateixes localitats, unes instal·lacions que aquests municipis també han combatut i han tombat de forma conjunta comptant amb la col·laboració de la Generalitat, per evitar un gran impacte sobre el territori i la transformació d’aquest.
L’alcalde de la Font de la Figuera, Vicent Muñoz, explica que un dels principals problemes que troben els ajuntaments és «la burocràcia que eternitza la regulació que poden realitzar els consistoris a través dels seus propis plans d’ordenació urbana». Es queixa que, mentre no s’agiliten aquestes tramitacions que puguen protegir el territori, les empreses interessades poden trobar esquerdes i implantar-se a uns terrenys molt sensibles.
No obstant això, aquesta amenaça, que de moment s’ha pogut evitar, no deixarà de ser un problema latent mentre l’agricultor puga pensar que li és més rendible econòmicament llogar el seu terreny de cultiu a aquestes empreses d’energies renovables per construir els parcs fotovoltaics, que intentar mantindre una incerta explotació agrària. Ricard Fillol arriba a posar xifres i explica que «hi ha gent major a qui li han oferit un lloguer de 1.500 euros per hectàrea a l’any durant períodes de fins a trenta anys. Això és una temptació molt gran de cara a persones que ja estan pensant a deixar en herència uns terrenys als seus fills que ja s’han desvinculat de l’agricultura».
Per la seua banda, Vicent Muñoz admet que «gent amb grans extensions de cereals no li treuen el mateix rendiment que fa unes dècades, i ara les propostes són molt sucoses». Per tot això explica que «els ajuntaments no ens podem tancar a aquestes vies, però el que sí que hem de procurar és obrir les portes de forma ordenada, i minimitzar al màxim l’impacte que es cause sobre el territori».
La Costera té a la seua terra la possibilitat d’aprofitar els elements més diferenciadors per continuar apostant pel producte de proximitat, de qualitat i sostenible que brinda el més factible dels futurs. No obstant això, la formació i la recerca són necessitats que cal cobrir de forma urgent perquè no passe de llarg el tren novament. Mentrestant per darrere arriba l’amenaça de les megainfraestructures depredadores del territori, que ara van vestides de plantes fotovoltaiques, una ombra que pot ser un bulldozer al qual els mateixos llauradors obrin la porta davant la falta d’un relleu que cuide la terra.