Per Toni Cucarella
Heu de creure i pensar, i pensar i creure que fa molts i molts anys l’actual cim de Santa Anna i el penyal del Puig eren part d’una mateixa serra. Aquesta serra formava una poderosa muralla de pedra viva, escarpada i agrest, en el capdamunt de la qual ja hi havia les dues ermites que encara avui podem contemplar. Aquestes dues ermites estaven situades una enfront de l’altra, separades tan sols per una esplanada polsegosa.
En aquell temps llunyà hi vivien dues ermitanes. I no podríem aclarir quines de les dues posseïa el geni més curt, el caràcter més pudent, la rabinada més rabiüda i la llengua més baladrona.
Cada matí eixien a la replaça de les respectives ermites i n’agranaven el rodal. Competien per veure quina alçava la polseguera més irrespirable, quina es feia més la guitza tirant-se la terra al ulls i quina enviava més pols dins l’ermita de l’altra. I res era el canyaret que s’hi armava. La de brofegades, renecs i flastomies que es reballaven l’una a l’altra, contínuament enganxades a grapats com dos galls de garbera, a tothora a mata’m i et mataré.
Els habitants de poblacions dels voltants –Xàtiva, la Llosa, Llocnou, la Torre, Barxeta i el Genovés–, pobles de gent llauradora, pietosa, prudent i faenera, es feien creus i es tiraven les mans al cap del caràcter desgavellat i bronquinós d’aquelles dues dones. Tothom de la contornada n’estava esbalaït. De fet, ja ni s’atrevien a pujar a res a les ermites. Evitaven aquell lloc perquè temien de caure enmig de les constants baralles que movien les ermitanes, per por que en un de tants cartapells acabaren rebent de rebot, bé una cudolada, una granerada o una galtada de manró.
Aquella situació de brega contínua els tenia recremats, i no deixaven passar l’ocasió de pregar a Déu perquè posara pau en el capdamunt de la serra.
I tantes vegades ho van implorar, que a la fi Déu es va fer ressò de les seues súpliques. I què va fer Déu? Va deixar caire la seua mà divina i colossal damunt la serra i la va escindir en els dos mullons que avui coneixem. Per aquesta raó es diu que entre Santa Anna i el Puig hi ha, exacte, un pam de Déu.
Siga com siga, es veu que aquestes dues ermitanes eren bona cosa de dessentindes. Separades i tot, es mantingueren de picassó fins a la mort. I més enllà inclús. De fet, són molts els testimonis que afirmen que a les nits de bona lluna apareixen els seus espectres vora les respectives portaldes, amenaçant-se en la llunyania graneres en mà; i encara es llancen renecs i flastomies que revolen com un eco inquietant entre una ermita i l’altra…
Publicat a La Cuca Salamanduca el 5 de Novembre de 2020
